) 338) La incomprensible realitat política de Balears

Suposo que als forans els ha de resultar molt difícil, per no dir impossible, comprendre la realitat política de les Balears. El popular Jaume Matas, expresident de la Comunitat i autoexiliat als EUA, està sent investigat per un difícilment justificable augment del seu patrimoni personal. El proper mes de març s'ha de presentar en els jutjats. La Presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar (UM), està imputada de moment en dues causes. L'expresident popular, Gabriel Cañellas, també està imputat, així com el President del Consell Insular d'Eivissa, Xicu Tarrés (PSOE). Si sumem, el 16 per cent de diputats està imputat. I això sense comptar els "fets" de l'Ajuntament de Andratx, o del totpoderós exregidor popular de Palma, Rodrigo De Santos, empresonat per ús de la targeta de crèdit municipal a puticlubs i per abusos sexuals a menors. Podríem continuar...

Les últimes eleccions autonòmiques del maig 2007, van significar un canvi en les institucions més rellevants: Govern, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma. El PP, tot i ser el partit més votat, és substituït per una coalició de centre-esquerra formada pel PSOE, Unió Mallorquina i el BLOC (EU, PSM, Verds, ERC). La primera realitat amb què es van trobar les noves majories va ser l'existència comprovada de fets delictius de corrupció gestats en l'anterior majoria PP-UM. La intervenció eficaç dels fiscals anticorrupció ha estat decisiva per fer front a aquestes realitats però va dificultar la visibilitat de les accions de govern de les diverses institucions, precisament en uns moments de greu crisi socioeconòmica. Al mateix temps, els populars van patir una profunda crisi interna, motivada bàsicament per la fugida del seu líder, Jaume Matas, i de la seva teòrica successora, Rosa Estaràs.

No obstant, la taca de la corrupció s'ha estès fins afectar la majoria de l'equip directiu d'UM, inclosos càrrecs rellevants de l'actual Govern. Davant aquesta situació, el President Antich trenca el pacte de governabilitat amb la formació nacionalista, expulsant els seus càrrecs rellevants del Govern, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma. En conseqüència, la coalició PSOE-BLOC pretén governar en minoria. Com és lògic, la caixa dels trons sona amb estridència: uns exigeixen una qüestió de confiança per part del Govern;d´altres demanen una moció de censura per part de l'oposició; i encara n'hi ha que, amb la boca petita, demanen avançar les eleccions autonòmiques. Tot això amanit amb greus dificultats econòmiques que afecten el nostre sistema productiu i el precari sistema de benestar.

UNIÓ MALLORQUINA, UNA ORGANITZACIÓ CLAU

Fins ara només s'ha fet una simple descripció dels fets, que condueix a la necessària pregunta de com s'ha pogut arribar a aquesta situació?

La situació política de Balears és complexa. En els Consells Insulars, entitats autonòmiques, es donen diverses i variades situacions: Menorca té consolidat, fins ara, un govern PSOE-PSM. A Eivissa, després de decennis de poder dels populars, el 2007 es va configurar un govern progressista per escassos 47 vots. A Mallorca els populars mai van assolir la majoria absoluta en solitari, pel que sempre han necessitat el suport d'UM (partit només establert a Mallorca). Per part seva, el Govern de la Comunitat sempre ha estat governat pels populars (en ocasions amb suports d'UM), excepte el quadrienni de l'anomenat Pacte de Progrés (1999-2003). Només el canvi polític d'UM va possibilitar el canvi de majories el 2007.

D'aquí es dedueix que la clau de la governabilitat ve donada per un partit minoritari només arrelat a Mallorca. Però, com ubicar políticament Unió Mallorquina? El partit es va fundar després de la desfeta de la UCD. De fet, la majoria dels seus fundadors procedien dels entorns d'aquesta formació, als que es sumaren algunes persones de certes arrels regionalistes i nacionalistes. El seu resultat fou una formació conservadora de tarannà autonomista. El seu primer líder fou Jeroni Albertí, un empresari turístic que va jugar un cert paper en la transició reformista en la nostra Comunitat. Des del començament va brillar una dona jove amb visió política i capacitat de lideratge: Maria Antònia Munar.

Des de la formació del primer govern autonòmic, Unió Mallorquina, pressionada per determinats bancs i forces econòmiques, va pactar amb el PP, per tal que el popular Gabriel Cañellas esdevingués president del Govern.

Anys després, quan Munar formava part del Govern com a Consellera de Cultura, Cañellas va pretendre fagocitar als "uemites" mitjançant la traïció d'alguns membres relativament significatius d'UM. El president va cessar Munar, però la formació nacionalista va resistir gràcies al lideratge potent de la seva presidenta. El partit es defineix com a liberal (pertanyen a la Internacional Liberal i al Partit Liberal Europeu) i es situen en una posició autonomista amb algunes pinzellades nacionalistes, especialment de caire econòmic.

El seu poder de facto, molt superior al seu pes electoral, l'ha anat convertint en una organització política amb un fort tarannà "clientelar". Dit en llenguatge comprensible: era relativament fàcil aconseguir una "ocupació" en l'Administració o en algunes de les Empreses Públiques que directament o indirectament controlaven. En l´alternança, és rellevant el seu poder al Consell Insular de Mallorca, institució de la qual depenen els diferents instruments de legislació i gestió urbanística de l'illa.
Des de 1995 a 2007 Maria Antònia Munar ha estat presidenta del Consell de Mallorca (encara que en algunes legislatures UM no va tenir càrrecs en el Govern Autonòmic). Els rumors van començar a prendre cos. El Pla Territorial Insular, el Pla de Carreteres... UM gestionava les competències amb l'aquiescència dels uns i dels altres; del clientelisme es va passar, gradualment, al pur i dur negoci.

Després de les eleccions de 2007, i a causa dels atacs brutals de Rosa Estaràs, que confiava en la majoria absoluta del PP, Munar decideix pactar amb el PSOE i el BLOC. Ella, al•legant motius de salut, renúncia a la presidència del seu partit, però es reserva la presidència del Parlament Balear. El seu partit aconsegueix càrrecs executius en el Govern de la Comunitat, en el Consell de Mallorca i en l'Ajuntament de Palma.

Durant els darrers anys, han ocupat la presidència d'Unió Mallorquina Miquel Nadal, Miquel Àngel Flaquer (ambdós imputats) i Josep Melià (actual president). En conseqüència, i a nivell pràctic, Munar ha anat perdent poder reial a UM.

Per allò que l'avarícia trenca el sac, els casos de corrupció es fan cada cop més visibles i els responsables uemites són imputats i comencen a desfilar davant els jutges i a aparèixer, un dia sí i un altre també, als mitjans de comunicació. Mentres, als populars ja els va bé aquesta situació, que els possibilita perdre "protagonisme" en els escàndols de corrupció, malgrat la seva convivència (i connivència) amb UM en l'anterior legislatura i la imputació d'alguns dels seus antics càrrecs.

En definitiva, tots, d'una manera o d'una altra, amb més o menys intensitat, han col• laborat políticament amb Unió Mallorquina.

I ARA, QUÈ?

És possible, encara que res no és segur, que l'actual Govern en minoria pugui arribar fins el maig de 2011, data de venciment d'aquesta legislatura, amb un fort desgastement i un guirigall permanent. Una moció de censura, almenys de moment, no és previsible contra el Govern (és molt més probable a l'Ajuntament de Palma). Els populars estan immersos en la seva batalla interna d'elecció del seu nou líder. És molt probable que es triï a Bauzá, encara que amb importants vassallatges i hipoteques internes. Una moció de censura suposa un candidat alternatiu, i Bauzá, ara per ara, no és parlamentari (encara que pugui ser-ho amb la simple operació de "fer córrer" les llistes). D'altra banda, ¿recolzarien els uemites aquesta moció? No queda clar quina seria la seva decisió, atès que no els interessa una excessiva identificació amb els populars.

Ningú vol eleccions avançades (que, d´altre banda, només són possibles al Parlament, però no al Consell ni a l'Ajuntament). Els agents empresarials i sindicals, per la paralització total de les administracions; els partits, pels imprevisibles resultats.

En qualsevol cas, el mapa polític a les Balears és relativament clar: els populars tenen una fidelitat de vot al voltant del 43-44%, tot i la corrupció. Els socialistes poden assolir com a màxim un 32-33%. Els diferents partits del Bloc no viuen els seus millors moments i UM corre el risc de no obtenir el 5% necessari per obtenir representació parlamentària.

Com a conclusió, és molt probable que el PP, amb els seus nous rostres, pugui assolir de nou la majoria absoluta a les Illes Balears. Els socialistes només poden governar en coalició i els vots del Bloc no li són suficients. I, així com estan les coses, Unió Mallorquina no sembla un bon company de viatge.

No obstant, seria un greu error pensar que és inevitable una majoria conservadora a les Balears, perquè "genèticament" la ciutadania sigui de dretes. Una altra conclusió és que les organitzacions polítiques de centre-esquerra han de reflexionar seriosament sobre la seva manca de comunicació amb els votants; més clarament, perquè els seus missatges no arriben als ciutadans i ciutadanes de les Illes?

Política