767) Un dels artífexs de la transició espanyola

Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de 1960 a 1982 i un dels artífexs de la transició espanyola, ha mort a Madrid als 97 anys. Ja en democràcia, va compatibilitzar la seva clara militància republicana amb la seva admiració pel Rei, amb qui mantenia una excel·lent relació i al qual defensava com a motor de la transició i fre dels colpistes el 23-F.

Fill d'un militant del PSOE i d'UGT, Santiago José Carrillo Solares va néixer a Gijón, el 18 de gener de 1915, encara que aviat es va traslladar a Madrid amb la seva família. Militant de les Joventuts Socialistes des de 1928, després de la unificació d'aquesta organització amb les Joventuts Comunistes, l'abril de 1936, va ser elegit secretari general de la nova formació. El juliol de 1936 es va afiliar al Partit Comunista (PCE).
Malgrat la seva joventut, va tenir un paper destacat en la vida política de Madrid després de l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a la vegada que escalava llocs al partit.

Com a delegat d'Ordre Públic i membre de la Junta de Defensa de Madrid, des del 6 de novembre de 1936, el van responsabilitzar de la matança de militars sublevats a Paracuellos (Madrid) els dies 7 i 8 d'aquell mes, encara que Carrillo sempre va defensar que va ser obra de descontrolats.

EUROCOMUNISME I TRANSICIÓ
El febrer de 1939 va travessar la frontera francesa i va començar un exili de 38 anys, que el va portar a la Unió Soviètica, EUA, Argentina, Mèxic i Algèria, fins que va fixar la seva residència a París. Considerat el delfí de Dolores Ibárruri, 'La Pasionaria', des de 1946, en el sisè congrés del PCE (1960) en què aquesta va ser elegida presidenta, Carrillo va ser elegit secretari general, càrrec que va ocupar fins al 1982.

Va ser partidari de la independència política respecte a l'URSS, postura que va reafirmar després de la invasió de Txecoslovàquia el 1968, i va defensar l'autonomia dels països europeus per buscar el seu propi camí cap al socialisme, que va desembocar en l'anomenat Eurocomunisme.

Per a Espanya, des de 1956 va propiciar una "política de reconciliació nacional", recolzant un pacte de totes les forces "antifranquistes". El 1974 va crear, amb Rafael Calvo Serer, la Junta Democràtica. Després de la mort de Francisco Franco el 1975, va usar diferents fórmules de pressió per aconseguir la legalització del PCE, com la convocatòria d'una roda de premsa a Madrid el 10 de desembre de 1976, que va provocar la seva detenció, el dia 22 d'aquell mes, portant una perruca que el faria famós a tot Espanya.

Va ser elegit diputat en els primers comicis democràtics de juny de 1977 i com a representant comunista va participar en els 'pactes de la Moncloa'.

EL 'TEJERAZO' I L'ABANDONAMENT DEL PCE
Reelegit diputat el 1979, en aquella legislatura va viure el cop d'Estat del 23-F i va ser un dels tres polítics, amb el president del Govern, Adolfo Suárez, i el vicepresident, el general Gutiérrez Mellado, que es va mantenir al seu escó, desobeint les ordres del coronel Tejero.

Després d'una greu crisi interna, accentuada per la derrota soferta a les generals d'octubre de 1982, el 6 de novembre d'aquell any va presentar la seva dimissió com a secretari general del PCE. El 1985 es va separar definitivament del partit i va crear un nou grup polític, el Partit dels Treballadors-Unitat Comunista, amb què es va presentar a les eleccions de 1986, encara que no va obtenir escó.

Després de llargues negociacions, el 27 d'octubre de 1991 va firmar l'ingrés dels membres d'aquella formació al PSOE, com un corrent intern sota el nom d'Unitat d'Esquerra, encara que ell en va quedar fora, al considerar que "la seva llarga història de dirigent comunista li donava autoritat moral per recolzar la posició dels seus camarades, però l'inhabilitava per exercir qualsevol paper protagonista".

RECONEIXEMENTS PÚBLICS
Des d'aleshores, es va dedicar a escriure llibres i articles als mitjans de comunicació i a oferir conferències i participar en tertúlies radiofòniques, ja que es considera jubilat de militància, però no del món de la política.

Va rebre nombrosos reconeixements per la seva actuació durant la transició, sobretot a partir del 2005, data del seu 90 aniversari, com el sopar homenatge, ofert el 16 de març, al qual van assistir destacades personalitats, entre elles el president del Govern, Rodríguez Zapatero.

El 20 d'octubre de 2005 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Madrid, encara que l'acte es va veure boicotejat per joves d'extrema dreta. El 17 de gener de 2008 va ser guardonat per la Fundació Sabino Arana, per "la seva contribució en el restabliment de la democràcia" a Espanya després de la dictadura de Franco. El desembre del 2008 li va ser concedida la Medalla al Mèrit del Treball.

PERIODISTA I ESCRIPTOR
Al marge de la política, Carrillo es considerava periodista, professió que va començar a exercir als 16 anys, com a redactor d''El Socialista'. L'abril del 1994 va ser elegit membre d'honor de l'Agrupació de Periodistes de la UGT i el juny de 2005 va ser homenatjat per l'Associació de la Premsa de Madrid.
Autor de nombrosos llibres, el 1993 va presentar les seves 'Memorias' i deu anys després va publicar 'La memoria en recortes'. El 2008 va publicar 'La crispación en España. De la Guerra Civil a nuestros días' i 'Dolores Ibárruri. Pasionaria, una fuerza de la naturaleza'. El 6 d'abril de 2010 va presentar 'Los viejos camaradas'.

El 18 de gener del 2011, dia en què complia 96 anys, va presentar un nou llibre, 'La difícil reconciliación de los españoles'. L'exsecretari general del PCE va lamentar la "mentalitat medieval" que encara té l'Església espanyola. Un mes després va participar en els actes de record del 23-F, al complir-se el 30 aniversari de l'intent colpista.

L'abril del 2009 es va presentar al Festival de Cine de Màlaga un documental sobre la seva vida, titulat 'Últimos testigos: Fraga Iribarne i Carrillo, comunista', dirigit per Manuel Martín.

El 2008 va passar per l'hospital dues vegades per problemes cardíacs lleus, l'octubre del 2011 va estar dos dies ingressat per una infecció urinària i el 19 d'abril del 2012 va ser intervingut d'apendicitis i va estar hospitalitzat fins al 4 de maig. De nou, el 17 juliol, i durant dos dies, va estar ingressat en un hospital de Madrid a causa d'un problema de reg sanguini.

Estava casat amb Carmen Menéndez i tenia tres fills: Santiago, Jorge i José. Aquest últim va ser elegit rector de la Universitat Complutense l'abril del 2011.

Política

| El Periódico - 21-IX-2012

Articles d´actualitat >>